Fisonomia del recorregut de la Cursa Correbarri'2012

 Km 0 a l'1

Quina joia! Aquesta cursa es desenvolupa en bona mesura a prop del mar. No és casualitat que els organitzadors siguin els amics del Club Natació Atlètic Barceloneta, que en són perennes veïns. Quin plaer, afegit al de córrer, poder copsar l’olor del mar, que de ben segur el sentirem més d’un cop; a la sortida mateix -que està en les immediacions del club- a tocar de l’aigua.

Dues coses sobre el Natació Atlètic Barceloneta abans que res. Dintre de poc serà centenari: l’Atlètic va fundar-se el 1913 (més tard, el 1929 es va agermanar amb el Barceloneta) i és un dels clubs de natació més antics d’Espanya. De fet, el 1920 va ser un dels fundadors de la Federació Espanyolade Natació, i de la Catalanal’any següent. Va començar a funcionar als Banys Orientals de la platja, i actualment, les seves instal·lacions ocupen el que van ser els Banys de Sant Sebastià.

Un apunt: anys enrere, anar als Banys de la Barceloneta era una de les activitats més reeixida de l’estiu. El Banys van ser inicialment unes estructures de fusta per guardar la roba per banyar-se (anar a la platja lliure estava mal vist) i més tard es van convertir en una mena de balnearis amb piscines. Els més famosos els Orientals i els de Sant Sebastià, que van ser els darrers que van tancar 

Banys de Sant Sebastià. Any 1920

Mentre ens apleguem per sortir a la plaça del Mar, ens farà companyia la Torre de Sant Sebastià, una de les dues torres del Telefèric, el transbordador aeri que va fins a Montjuïc per damunt del moll, que existeix des de 1931, davant per davant del club Club Natació Atlètic Barceloneta. I tant punt sortim, veurem una al·legoria a l’esport que es practica dins de l’aigua, que demostra la importància que té en el barri. S’anomena Homenatge a la Natació, un conjunt de figures abstractes que sembla que ballin, però que simbolitzen les modalitats de la natació: salts, sincro, waterpolo i velocitat.

Una mica més endavant, a tocar del mar, hi ha un altre conjunt escultòric abstracte, que du el nom de Una habitació on sempre plou. No pot ser d’altra manera: consisteix en una mena de glorieta enreixada dins la qual hi “viuen” cinc figures de bronze, mig humanes mig bales de canyó. La idea inicial –d’aquí el títol de l'obra- preveia un sistema de recirculació d'aigua que fes que en aquell espai sempre hi plogués. Dificultats tècniques van truncar la instal·lació, i el conjunt, amb tres grans arbres que l'envolten, situat a la sorra, resulta una mica inquietant i misteriós. O potser és que d’art abstracte no hi entenc gens.

Enfilarem el Passeig de Joan de Borbó i ens trobarem un altre escultura no figurativa. Està a la dreta i s’anomena Evocació Marinera. És obra de Subirachs, l’escultor més discutit de la història. Quan la van instal·lar aquí, el 1960, va ser una de les primeres escultures abstractes de la ciutat i es va crear una forta polèmica. Ningú entenia –un servidor segueix sense entendre-ho- què volia significar aquesta figura de bronze, com no siguin unes veles al vent. Si no anem escopetejats –que hi anirem- podem fixar-nos hi i debatre-ho interiorment (o discutir-ho amb el del costat).

Avançant pel passeig tindrem a la dreta la Barceloneta, un dels pocs barris de Barcelona que, al meu parer, manté les essències del que és un barri: gairebé tothom es coneix. La perifèria s’ha transformat molt, però el seu interior és molt semblant a com era fa cent anys.

Mentre avancem pel passeig ens farà costat, a l’esquerra, el Port Vell, farcit d’embarcacions a quina més moderna, res a veure amb els vaixells de càrrega que anys enrere amarraven en aquest indret. Unes naus que tampoc hauríem vist perquè ens ho haurien impedit els Tinglados que s’arrengleraven al llarg del passeig, que feliçment van ser enderrocats per als Jocs OLímpics del 92. Feliçment perquè ens permeten veure el mar: el Tinglados eren els rafals que emmagatzemaven les mercaderies que arribaven per via marítima. I feliçment també, perquè eren uns edificis sense cap atractiu.

Tinglados del Passeig de Joan de Borbó (abans Paseo Nacional) 

Corrent pel Passeig de Joan Borbó amunt (amunt és un dir perquè és absolutament pla, com tota la cursa) passarem per davant d’algun edificis noucentistes a la nostra dreta, que tot i no ser res de l’altre món, ens mostren que també en aquest barri de pescadors s’hi deurien instal·lar, a les primeries del segle passat, alguns veïns benestants. Al Passeig, precisament, es va construir la primera casa que hi va haver a la Barceloneta. Avui desapareguda, feia cantonada amb el carrer Maquinista.  

En un no res, perquè estarem molt sencers, haurem arribat a la Plaça de Pau Vila, al final del Passeig. Es diu que l’espai era antigament una petita illa anomenada de Maians (està documentada la seva existència en el segle XV) que poc a poc es va unir a la terra pel canvi de corrents marines provocades per les obres del port en el 1590.

A l’esquerra de la plaça ens trobarem un notable edifici. Quan el van construir, a finals del XIX, el van fer de totxanes, semblant als docks anglesos, els magatzems que hi ha a la riba del Tàmesi. Va ser durant anys el Magatzems Generals de Comerç, un dipòsit de mercaderies que s’acumulaven aquí abans de passar els tràmits duaners. Fins que no el van reconstruir a finals del XX tenia un aspecte tètric, amb la façana i les parets ennegrides pel temps, i passant per davant es podia ensumar la humitat del seu interior. Cridava l’atenció la quantitat de gats que tenien (centenars) per tal de protegir les mercaderies de les rates. Ara, rehabilitat, s’anomena Palau de Mar, una part del qual l’ocupen departaments de la Generalitat i restaurants (la Barceloneta i la teca són sinònims) , i una altra el magnífic Museu d’Història de Catalunya .

Magatzems Generals de Comerç. Primeries del segle XX

I una altra cosa molt important: a l’alçada de l’edifici ens hem de trobar el senyal del Km 1.

Km 1 al 2

Travessarem la Plaça de Pau Vila -un pedagog eminent del segle passat- per davant del Museu d’Història, i si veiem unes enormes lletres al terra hem de saber que no tenen a veure amb cap senyal per a la cursa sinó que pertanyen a l’escultura Rosa dels Vents, amb el nom dels vuit vens del món.

Passat el Museu, si mirem a l’esquerra, tornarem a veure el mar. En aquest lloc, i fins els anys setanta, l’aigua estava farcida de vivers de musclos que eren venuts a la Barceloneta a peu de carrer.

Eren tantes les intoxicacions que produïen que les autoritats els van traslladar a un altre lloc, lluny de port. Entre les víctimes d’aquestes intoxicacions n’hi va haver una de la qual se’n va parlar molt i va ser molt dolguda: la de Benitez, un famós jugador uruguaià del Barça, que va morir l’any 1968 per haver menjat aquests musclos segons els metges. Una mica de safareig: durant temps es va dir que el jugador s’havia mort enverinat perquè mantenia relacions amb la dona d’un influent polític de l’època. Fins i tot, la teoria de l’enverinament la mantenia la seva vídua, una vedetmanxega, en una entrevista que li van fer a la Vanguardia fa quatre o cinc anys. O sigui que, potser, els musclos de la Barceloneta no hi tenien cap culpa.

Julio Cesar Benitez

Seguint, anirem a parar al Passeig de Colom després de ser rebuts pel Cap de Barcelona, una escultura surrealista instal·lada l’any 1992 i realitzada per l’artista pop Roy Liechtenstein, que representa la cara d’una dona en forma de dibuixos animats. L’autor diu que es va inspirar en les formes de Gaudí. No li ho discutiré perquè ja he dit que d’aquest tipus d’art no hi entenc (i de l’altre tampoc). Com sigui, aquesta m’agrada.

Correrem pel Passeig de Colom a tocar del Moll de la Fusta, un espai que antigament servia per la descàrrega de vaixells encarregats de dur fusta a la ciutat. Curiosament, el nom oficial és Moll de Bosch i Alsina, no com a referència al bosc o a la fusta de les alzines (disculpeu l’acudit) sinó al nom d’un senyor que va ser alcalde de Barcelona durant cinc mesos de 1905.

A l’esquerra, hi veurem l’Escamarlà, una altra escultura de les cinquantena que es van inaugurar per als Jocs del 92. Aquesta la va dissenyar Xavier Mariscal i estava col·locada a la teulada d’un bar anomenat Gambrinus, que hi havia aquí mateix i que va estar molt de moda a les primeries dels noranta però era de difícil accés, crec jo, i va desaparèixer fa anys. He de dir (vaig millorant) que aquesta també m’agrada força, segurament perquè entenc el què és.

L'Escamarlà de Mariscal al Passeig de Colom

Pel passeig estarem fent el segon quilòmetre i de ben segur que allargarem el pas. La planura del terreny i l’amplada de l’espai ens ho permetrà. Però compte, estem tot just començant i una cursa de 10 és una cursa de 10. Cal reservar forces.

Anirem veient, cada vegada més a prop, el Monument a Colom, i una mica abans, a l’esquerra, un senyorial edifici d’estil afrancesat que correspon a la Junta d’Obres del Port. Va ser inaugurat a les primeries del segle passat i durant un temps va ser l’Hotel Mundial Palace. Ara és una seu administrativa portuària.

Arribarem a la plaça del Portal de la Pau i vorejarem el Monument a Colom tot admirant una de les icones més significatives de Barcelona, preguntant-nos, una vegada més, com és que el seu dit senyala Mallorca en lloc d’Amèrica. A l’esquerra, hi veurem les Golondrines ancorades, esperant ser omplertes pels guiris. Una mica més enllà, abans de l’edifici de la Duana, hi ha un petit monòlit que passa gairebé desapercebut i, tanmateix, té força significat: és en memòria de 49 marines de la flota d’Estats Units que van morir ofegats el gener de 1977 quan retornaven als seus vaixells ancorats a la dàrsena del Morrot en una llanxa que va xocar amb un mercant i es va partir en dos a mig camí. Alguns es van poder salvar nedant fins aquest punt, però els quaranta nou no hi van poder arribar. Encara avui segueix sent el pitjor accident de l’Armada Nord-americana des de la guerra del Vietnam.

El Moll de Barcelona. Any 1850

I tot seguit, abandonant la plaça i enllaçant amb el Passeig de Josep Carner, trobarem l’indicador del Km 2, al costat de l’edifici monumental de la Duana.

Km 2 al 3

Passarem per davant de la Duana, un edifici que per les seves columnes, relleus i escultures sembla construït per a ser un palau més que per a tasques administratives. I potser no és estrany que sigui així: l’arquitecte que el va dissenyar a finals del segle XIX, Enric Sagnier, ho deuria fer així de monumental, com el Palau de Justícia que també és seu, perquè, segons diuen els seus biògrafs, volia impressionar al pare d’una noia de la qual estava enamorat. I és que, quan encara no havia edificat res, aquest li va dir que no li donaria la mà de la seva filla fins que no veies, si més no, alguna caseta dissenyada per ell.

Continuarem avançant i passarem la Plaça de les Drassanes (o de la Carbonera), una rotonda bastant lletja que hi ha una mica més enllà de la Duana. És el mateix lloc on a l’inici del segle XX hi havia el moll de carbó del port de Barcelona, on arribaven els vaixells d’Astúries o de Gal·les carregats de carbó per a les indústries de la ciutat.

Després de la plaça agafarem el carrer del darrera de l’Agència Tributària d’Impostos que tindrem a la dreta, un edifici que no té cap atractiu (només faltaria!) i anirem a parar a l’Estació del Morrot. Una antiga estació construida el 1881 que funciona com a estació terminal de mercaderies del port i fa anys ho va ser també per a trens de passatgers.

Estació del Morrot

El Morrot és el nom que rep la paret rocallosa que té forma de morro de la muntanya de Montjuïc a tocar del mar. Sempre ha estat un lloc ple de coves, on segles passats s’hi amagaven lladres i bandolers. I altres, perquè el 1640, quan la revolta dels Segadors, hi va trobar en una d’elles al comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya. El van fer fora i el van pelar. Més endavant, el 1714, les tropes borbòniques detindrien al general Moragues en una altra de les coves anomenada dels Argenters. I a partir de finals del XIX les coves del Morrot van servir per a que gent arribada del Sud per treballar s’hi construïssin barraques.

La zona de l’estació del Morrot i la dàrsena del costat és actualment una zona gairebé oblidada, però anys enrere hi havia molta activitat. Durant dècades, a mitjans del segle passat, la dàrsena va ser ocupada per les naus de la Sisena Flota dels Estats Units. Anys abans hi van desembarcar personatges il·lustres que venien de visita a Barcelona: Voltaire, Casanova, Chopin, Victor Hugo, Marx, Buffalo Bill...Sí, sí, Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys a finals del segle XIX.

Buffalo Bill, era l’alies de qui va ser el coronel William Frederik Cody, famós en la guerra de secessió nord-americana, que un cop retirat va crear un espectacle que representava els atacs d’indis a les caravanes, els robatoris a les diligències i les batalles dels sioux contra el Setè de Cavalleria. Segons un diari de l'època "El desembre de 1889, Buffalo Bill i el seu circ format per gairebé mil persones van arribar a Barcelona. Tot i l'èxit dels primers dies, va anar decaient l’afluència de públic. Les entrades es venien a una pesseta, però va haver de rebaixar-se el preu a la meitat. La malastrugança va acompanyar l'estada de les cinc setmanes d'en Bufallo Bill a ciutat: per culpa d’una epidèmia de grip d’aquells dies van morir dos components de la companya. I per acabar-ho d’adobar, un terrible mal de queixal va obligar al mateix Buffalo Bill a anar al dentista. El molar que li van arrencar va servir de pagament i va quedar exposat en una vitrina de l'Hospital de Sant Pau durant anys, fins que va ser robat per algú que el va vendre a un col·leccionista".

Buffalo Bill acompanyat deToro Sentado

No se sap si veurem l’espectre de Buffalo Bill esperant-nos. El que és segur és que, en rodejar una rotonda de davant de l’estació del Morrrot, en front de l’entrada per agafar els ferris que van i venen de Gènova, hi veurem el senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Abandonarem la zona del Morrot pel carrer de Moll de Sant Bertran, que es diu així perquè recorda un antic santuari del segle XIV que va ser destruït per les forces napoleòniques a les primeries del XIX. La zona era de conreu i estava plena d’horts. Els pagesos l’anomenaven les Hortes de Sant Bertran, i tenia també una platja que els pescadors li deien el Caganell, on la gent es banyava despullada de pel a pel fa més d’un segle.

Estarem a la zona del moll actual i tindrem a la dreta els vaixells que surten o arriben d’altres ports, una cosa agradable de veure i que afegeix valor a la cursa que estem fent, on ja ho hem dit, el mar - poesia pura- hi és molt present.

Poesia i llegenda. D’aquí on estem corrent se’n explica una relacionada amb el comte de Santa Coloma que dèiem fa un moment que es va amagar a les coves del Morrot pel costat de les quals hem passat. La llegenda diu que va ser mort per la població el dia de Corpus de 1640 i, durant molts temps, cada vespre dels dijous emergia una ombra blanca de les Hortes de Sant Bertran i s’endinsava al mar. I deien que era l’ànima en pena del comte, que va morir sense confessar-se.

Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma i vierrei de Catalunya entre 1638 i 1640

Accelerarem el pas, no sigui cas que ens trobem el senyor compte, virrei de Catalunya , i ens fotem de cap per l’espant. Fent-ho arribarem de nou a les Drassanes (darrere de les quals sobresurt l’Edifici Colom, que fou durant temps el gratacels més alt de la ciutat), i poc després a la plaça del Portal de la Pau, on, vorejarem de nou el monument a Colom per davant de l’edifici de la Junta d’Obres del Port.

Cal saber que darrera d’aquest casalot senyorial hi ha una estàtua dedicada a Joan Salvat Papasseit, un celebrat poeta avantguardista de les primeries del segle passat molt vinculat a la Barceloneta, on hi va viure. Fill d’un carboner de vaixell, va créixer a l'Asilo Naval, una embarcació antiga ancorada al port. Quan es va fer gran va tornar al Moll de la Fusta per treballar-hi a les nits. Va morir molt jove, als 30, després de deixar un munt de escrits i poemes amb important càrrega social i d’estil innovador, en un llenguatge entenedor. I per damunt de tot, plens d’optimisme, d’entusiasme i d’estimació per la vida. Deixeu-m’ho dir: com un corredor o corredora de fons. Vegem si no, amb aquest poema musicat per Serrat:

Res no és mesquí ni cap hora és isarda,
ni es fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern -Primavera d'istiu.
I tot és Primavera: i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat Papasseit

De ben segur que a l’alçada de l’edifici de les Obres del Port, on hi trobarem el Km 4, tan a prop de la seva escultura, el recordarem.

Km 4 al 5

Agafarem el Passeig de Colom en direcció al Parc de la Ciutadella i, posem-nos seriosos (firmes no cal) perquè tindrem a la nostra esquerra l’edifici del Govern Militar. El cert és que fa efecte: columnes, pilastres, capitells corintis, balustrades, escultures de personatges mitològics al terrat...el repertori és espectacular.

Passat el Govern Militar, la primera casa que hi ha va ser l’Hotel Ranzini a les primeries del segle XX. Si la cursa l’haguéssim corregut llavors, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso aplaudint-nos. En el 1917, Olga Khokhlova, una ballarina russa que més tard va ser la seva primera dona, s’allotjava en aquell hotel. I ell, des del balcó de l’habitació, s’hi va inspirar per pintar el famós quadre El Passeig de Colom que s’exposa en un museu de la ciutat d’Antibes.

Una mica més endavant del passeig hi ha la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII. Allí, els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juraven públicament les constitucions. Molt més recentment, l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. També, a la plaça, hi ha un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que diuen que té més de 150 anys i on només cuinen calent per als clients fixos. Els passavolants ocasionals s’han de conformar amb un entrepà.

Més enllà, tornem-nos a posar seriosos: passarem per davant de Capitania,un edifici enorme que ocupa un espai que fou un convent de monges fins la meitat del segle XIX. I en acabar el passeig passarem per davant de la casa on es diu que hi va viure Cervantes en alguns dels seus viatges a Barcelona. El cert és que l’acció d’algun capítol de la primera part d’El Quixot transcorre en aquest habitatge.

La casa on va viure Cervantes. Nº 2 del Passeig de Colom

Passarem l’edifici de Correus(on podrem comprovar que, estranyament, té dues torres desiguals) i creuarem el començament de la Via Laietana. Veurem a l’esquerra del nostre camí, l’estàtua d’Antonio Lopez en la placeta del mateix nom, sorprenent-nos que encara se li faci l’honor de tenir-lo en un pedestal, quan, aquest senyor, segons asseguren els seus biògrafs, era un negrer que traficava amb esclaus.

De seguida veurem, a la nostra dreta, els Porxos d'en Xifrè, unes cases porticades del segle XIX on hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de la ciutat (es va inaugurar fa 175 anys), que està ple de símbols masònics. Per dir-ne algún, les rajoles del terra del menjador són blanques i negres com les de un tauler d'escacs. Potser els que s'endrapin una paella o un bacallà a la llauna no ho reparin -i ben fet que fan-, però són característiques de les lògies masòniques.

A l’entorn dels Porxos d’en Xifrè, durant la postguerra, i degut al contraban i l’estraperlo, es venien sota mà,purs, tabac, mitgesde niló, bolígrafs i altres luxes d’aquells temps de carència. Més tard van ser jeans,anoracs, or a peso material fotogràficde fosca procedència. Avui, tot això ja ha passat a la història, i els successors d'aquellsvenedors de carrer, estan establertsen comerços. Presumeixen de ser els que venen més barat de tota la ciutat,des del regal méskitsch fins a joies,rellotges, petits electrodomèstics, i elhigh-tech de l'electrònica. Fa uns anys no es podia passar de la gent que hi havia comprant; ara, amb la crisi, la cosa ja no és el mateix ni de bon tros.

Una altra cosa sobre l'edifici: la seva façana va ser la protagonista de la primera fotografia que es va fer a Espanya. Va ser el 10 de novembre de 1839, i l'esdeveniment va ser anunciat com una gran notícia al diari dos dies abans. I així, aquell dia, "davant de molts selectes convidats, es va obtenir la foto mentre tocava una banda de música". Es va voler que els curiosos no estiguessin en els balcons de les cases perquè no sortissin a la fotografia. Les gasetilles dels diaris ho advertien així: "...si algun espectador es desentén d'aquest prec, quedarà indeleblement marcada a la placa la prova de la seva indocilitat".

El Porxos d'en Xifré del Passeig de Colom. Primera fotografia que es va fer a Espanya

En front hi ha l’antic edifici de la Llotja, edificat el segle XIV. Ningú no ho diria, però va servir en els seus orígens com a magatzem de mercaderies. Més tard i durant molts segles per a fer-s’hi transaccions comercials, fins a ser la Borsa de Barcelona –ara al Passeig de Gràcia-. La Llotja és la seu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, fundada el 1841 i encara en actiu, on hi van estudiar Fortuny, Picasso i Gaudí. Una magnífica obra medieval reformada en el segle XVIII, que no visitarem ara, en passar, però que val la pena fer-ho un altre dia.   Ara estem per una altra cosa també important, córrer la Correbarri, que tindrà el Km 5 a l’alçada de la Llotja, en ple Pla de Palau.

Km 5 al 6

Travessarem el Pla de Palau (abans li dèiem Plaça Palaciu), un espai que era conegut a l’Edat Mitjana com “la quinta forca”perquè era un dels cinc llocs de la ciutat on s’ajusticiava als reus a la forca, i passarem pel costat de l’escultura de la Font del Geni Català.

Aquesta estàtua té una història divertida. Representa un àngel amb els seus atributs a l’aire. Durant molts anys no tenia penis perquè pocs dies després de ser inaugurat, l’any 1856, el bisbe de llavors l’hi va treure personalment a cops de martell. “Perquè la seva visió produïa l’escàndol de les senyores”, va dir. Però l’historiador Puig Alonso va afirmar que ho va fer perquè "anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l'estàtua”. Com sigui, li van esculpir una túnica per damunt. Al cap d’un segle, un escultor la va treure i, com deia, va deixar l’àngel sense atributs. Anys més tard, a les primeries dels noranta, li van afegir un penis de resina blanca que volia ser com l’original, però es va ennegrir amb el pas del temps i feia riure. Finalment, i no se sap la raó, el van "restaurar" deixant-lo mutilat, tal com el va deixar el senyor bisbe a cops de martell.

La Font del Geni Català

Passada la plaça haurem acabat el Passeig d’Isabel II que honora una reina d’Espanya. Ara ve una mica de marro: la van casar quan tenia 16 anys amb un cosí seu i va tenir quatre fills. Oficialment eren del cosí, però, segons diuen els seus biògrafs, cap d’ells era seu. Segons diuen, -els seus biògrafs, repeteixo-,els pares de tots quatre eren els seus amants.

Haurem acabat el passeig, deia, i enllaçarem amb l’Avinguda del Marquès d’Argentera. De seguida, al començament de l’avinguda ens trobarem davant de la Delegació del Govern, antic Govern Civil, un edifici aixecat a finals del segle XVIII que va servir com Duana fins el 1902. Els que entenen d’arquitectura li donen molt valor . I també li donen un hotel construït els anys cinquanta del segle passat que hi ha al davant, el Park Hotel, que diuen que està considerat com un dels edificis de més interès arquitectònic dels construïts a Barcelona durant aquella època.

A l’esquerra hi veurem l’entrada de l’Estació de França, una obra aixecada per a l’exposició de 1929 que també té molt interès, en especial pel vestíbul i les dues naus interiors. A banda de donar-li un cop d’ull en passar, de ben segur que rememorarem que per davant hi passen un munt de curses, i una d’elles, la de Bombers, hi comença.

En arribar a la porta d’entrada del Parc de la Ciutadella girarem a l’esquerra per pujar (imperceptible pujada) pel Passeig de Picasso flanquejats pel parc i el Porxos de Fontserè, un conjunt de cases porxades del segle XIX semblant a les d’en Xifrè del Pla de Palau, i idèntic al porxos de la Rue de Rivoli de Paris.

Tot pujant (ja he dit que no es nota; de fet, aquesta és, al meu parer, la cursa de 10 més plana de Barcelona) hi veurem l’obra d’Antoni Tapies, Homenatge a Picasso: un armari, un sofà i un mirall dintre d’una capsa de vidre per la qual regalima aigua constantment. El moble és travessat per una biga de ferro que l’autor deia que simbolitza el xoc amb la ciutat industrial. No em vull fer pesat amb la meva opinió sobre aquest tipus d’art, però -com em passa sempre-no hi sé veure “el missatge”.

Homenatge a Picasso, d'Antoni Tapies

En arribar al Passeig de Pujadas girarem a la dreta per agafar-lo, tot admirant –encara que estiguem cansats de la cursa i no estiguem per orgues- el Castell dels Tres Dragons a la cantonada. Una obra cabdal del modernisme dissenyada per Domenech i Muntaner per a l’Exposició Internacional de 1888 per a que servís de restaurant. Durant anys va ser el Museu de Zoologia, ara al Fòrum, però manté les instal·lacions com a Laboratori Natura per preservar la documentació del Museu.

Deixarem el Passeig de Pujadas quan arribem amb quatre passes al monument a l’alcalde Rius i Taulet, a la nostra esquerra, per entrar, a la dreta, al Parc de la Ciutadella i baixar (és una forma de dir) pel bell mig del Passeig dels Til·lers, on ens trobarem tot seguit el senyal del km 6 a l’alçada de l’Hivernacle, un edifici de ferro de 1888 pensat per a cultivar i mostrar plantes tropicals, avui en desús.

Km 6 al 7

Correrem pel mig del Parc de la Ciutadella, passeig dels Til·lers avall i no podrem deixar de pensar que ho estem fent en un lloc emblemàtic, a quatre metres del Parlament de Catalunya. I no únicament això, el parc, que va ser construït en el mateix lloc del que fou una fortalesa militar (odiada pel barcelonins, per cert, i enderrocada el 1869), té un munt d’elements interessants, que la majoria no podrem veure en passar, però els intuirem per haver-hi estat més d’una vegada (o moltes, perquè per a més d’un i una dels participants de la cursa és el terreny on hi entrenen). Per dir-ne algun, la Cascada, o les escultures d’El Desconsol i La Dama del Paraigua.

Un apunt: el Parc de la Ciutadella també va servir com a camp de futbol de F.C Barcelona. HI jugava a la plaça de les Armes, just al costat de l'edifici on ara hi ha el Parlament. Era un descampat de terra molt popular a l'època, on tots els clubs de futbol barcelonins de llavors van jugar en algun moment. El Barça ho va fer el 1909.

Camp de futbol a la plaça de les Armes de la Ciutadella. Any 1909

Sortirem del Parc de la Ciutadella després de rodejar el monument a Prim, aquell general que honorem malgrat va bombardejar Barcelona més d’un cop des del Castell de Montjuïc, tot retornant a l’Avinguda del Marquès d’Argentera. En front de nou de l’Estació de França.

I ja que hi som deixeu-me’n explicar una, que no recordava quan hem passat per davant: de l’Estació de França va sortir el primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Uns quants d’ell volien boicotejar el seu funcionament i, per desprestigiar-lo, es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del Sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per poder greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar i untaven les vies per a que la locomotora circulés bé, el rumor va fer-se creïble. Fins al punt que, després de tants anys, encara s’utilitza la llegenda per atemorir els nens de Barcelona i Mataró.

En sortir del Parc agafarem a l’esquerra el Passeig de Circumval·lació rodejant la part de darrere del Zoo i les vies dels trens de sortida de l’estació, on ens esperarà l’indicador del Km 7. Arribant-t’hi ens cridarà l’atenció veure a la llunyania uns quants edificis de moderna construcció i una torre antiga al bell mig, per davant dels quals hi passarem a prop d’aquí una mica.

També arribant-t’hi passarem per un punt on alguns tindrem un record per un corredor irlandès que va morir mentre corria la marató. Va ser l’any 2009, quan al voltant del Km 34, va caure fulminat l’irlandès Colin Dunne.Un incís, a propòsit: quan succeeix un fet com aquest es parla de manera alarmant sobre les morts a la marató, i fins i tot hi ha qui assegura que són freqüents. No és cert. les morts sobtades en les maratons no són gens habituals. No fa gaire es va realitzar una investigació als Estats Units sobre 11 milions de corredors que havien participat en maratons i mitges maratons entre els anys 2000 i 2010. El resultat va ser que, durant aquest període, en van morir 42 mentre corrien; l’equivalent a una mort per cada 259.000 participants. Ja em diran. Altra cosa és la absoluta necessitat dels que correm de fer-nos revisions periòdiques, però, de cap manera es pot dir que la marató sigui un esport d’alt risc.

Km 7 al 8

Seguirem pel Passeig de Circumval·lació fins trobar la Via Icària i agafar-la per pujar i baixar una mena de pontet de res, tot creuant el Parc de Carles I.

Sovint penso que els noms dels carrers (a qui o a què estan dedicats) ofereixen informació de l’indret. Com s’hi hi estiguessin relacionats d’alguna manera. No sempre és així, però el de la Via Icària sí que té una relació. Serveix per recordar que en aquesta zona s’hi van establir un grup de seguidors d’Etienne Cabet els anys 1847 i 1848. Cabet fou un filòsof que va escriure un llibre d’una gran repercussió. És deia“Viatge a Icària”, on propugnava viure en una societat sense classes ni diners i amb total igualtat de sexes.

Farem un tros de la Via Icària fins arribar al carrer de Trias Fargas. El baixarem travessant un túnel damunt del qual hi ha una casa de pisos de la Vila Olímpica, que és la zona on estarem ara, per trobar el de Salvador Espriu (noms en honor d’un rellevant polític català contemporani el primer i un insigne escriptor de la llegua catalana el segon).

Arribant al carrer de Salvador Espriu no podrem deixar d’esglaiar-nos -per més vegades que els haguem vist- en trobar-nos en front nostre, a l’esquerra, els gratacels de l’Hotel Ars i la Torre Mafre, avui per avui, amb 154 metres, els més alts de la ciutat (no dels edificis, que ho és el de la Sagrada Família amb 172).

Les nostres particulars Torres Bessones

Farem cent metres del carrer mentre tindrem a la dreta l’escultura David i Goliat, una enorme carota aguantada per uns filferros, i una alta xemeneia a la dreta, vestigi dels temps en que la zona estava plena de fàbriques, i enllaçarem tot seguit amb la continuació del carrer convertit amb el del Doctor Aiguadè. Aquest metge, que va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana i alcalde de Barcelona el primer terç del segle passat, va escriure molts tractats mèdics, un d'ells de molt curiós a jutjar pel títol: "Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni".

Pel carrer del Doctor Aiguader tindrem a la dreta el llarg mur que separa el carrer de les vies de tren que entren i surten de l’Estació de França, i aviat veurem la seva monumental marquesina, una obra que causava admiració l'any 1929, quan va ser construïda. I a l’esquerra uns futuristes edificis, els més espectaculars la Facultat de Ciències de la Salud i de la Vida, recobert de fusta de cedre, i el de Gas Natural, una gran torre de vidre que té un perfil recte per una banda i arrodonit per l'altra. Entremig dels edificis avantguardistes hi ha una antiga i bonica Torre d’Aigües que pertany a la que fou la Catalana de Gas, en el mateix lloc o on va estar instal•lada la primera fàbrica de gas d'Espanya, a mitjans del segle XIX al bell mig del que es ara el Parc de la Barceloneta

Un apunt: en els terrenys propietat de Gas Natural, a quatre passes d’on estarem corrent, hi va haver la primera de les places de toros de Barcelona, El Torin, a la que també se l’anomenava la Plaça de la Barceloneta, que va ser inaugurada el 1833 i enderrocada (feliçment) el 1944.
 

Plaça de toros El Torin. Primer terç del segle XX

Una curiositat: en aquesta plaça no únicament s’hi feien corrides: la feien servir per a tot tipus d’espectacles i s’hi va enlairar en globus el Monsieur Arbanl’any 1849. S’hi va enlairar i encara l’estan buscant. L’afició a veure com s’aixecaven els globus era molt celebrada en aquella època a tot el món. De tal manera, que fins i tot havien vingut estrangers a Barcelona a fer demostracions. Un d’ells, el francès Monsieur Arban, que va a anunciar als diaris que s’enlairaria el 23 de novembre de 1849 amb la seva dona i va crear una gran expectació. Va començar, però va fer dos intents fallits i el globus va caure a poc d’enlairar-se. El públic havia pagat 25 cèntims i volia espectacle. I l’home, arriscat com era, va fer baixar la seva dona de la cistella per treure llast. També va tirar tot el que duia i es va embarcar sense sacs de sorra, sense brúixola, sense res, per demostrar la seva audàcia. Va ordenar que deixessin anar el globus i l’aeròstat va pujar, pujar, pujar... més amunt del que ell preveia i es va perdre de vista. No se’n va trobar ni rastre. Les noticies de dies després eren contradictòries: uns deien d’haver-lo vist a França, altres a Itàlia, uns més a l’Âfrica...Mai més se’n va saber res de l’intrèpid Monsieur Arban..

No sé si l’espectre de Monsieur Arban -dolgut perquè un regidor va promoure una col·lecta per dedicar-li una estàtua, però, finalment, segons es va dir, els quartos van servir per al monument a Colom- ens estarà esperant a que passem: a l’alçada del lloc on hi havia la plaça de toros El Torin, hi haurà el senyal del Km 8.

Km 8 al 9

Seguirem avançant pel carrer del Doctor Aiguader per anar a trobar el Pla de Palau i des d’allí enllaçar amb el Passeig de Joan de Borbó (que ja “el coneixem” d’abans), ara en direcció contrària a la del primer quilòmetre, per endinsar-nos al barri de la Barceloneta pel carrer de l’Almirall Cervera.

Em dono compte que estem corrent gairebé tota la cursa a la Barceloneta i no hem dit res sobre els seus orígens. Fem-ho.



La Barceloneta, que es va començar a habitar els primers anys del segle XVIII per pescadors, es va començar a formar com barri el 1753 quan s’hi van reallotjar els veïns que van expulsar del de la Ribera per construir-hi la Ciutadella. El van fer com una mena d’Eixample, amb cases de planta baixa i pis, que aviat –la població va créixer com l’escuma- van deixar de ser-ho. Primer es van dividir per fer dues cases d’una, i més tard es van tornar a dividir per a que d’aquelles meitats en sortissin dues cases més: els Quarts de Casa, de 28 metres quadrats. I malauradament, així són encara algunes.



Malgrat tot, la Barceloneta és un lloc entranyable. Malgrat la manca d’espai; malgrat va ser molt bombardejada durant la Guerra; malgrat va patir l’absència de bones clavegueres i que hi trigués a arribar l’aigua corrent, s’hi van crear un munt d’associacions i cooperatives que van fer una feina immensa per a que el barri anés millorant. Fa molts anys ja tenia un Hospital d’Infecciosos (el que ara és l’Hospital del Mar), escoles, mercat..., i era un lloc d’acollida per a nouvinguts de tot arreu.



Un carrer de la Barceloneta. Un dia de la Festa Major. Any 1915


La Barceloneta es va formar com a barri fora de les muralles, i un té la sensació, en passar-hi –tot i que sigui corrent de pressa ho copsarem- que encara està extramurs. No té el brogit de la ciutat i manté l’esperit de poble. No serà difícil veure veïns asseguts en una cadira a la porta de casa seva.

A propòsit de l’activitat de les associacions del barri, en faig esment d’una molt curiosa: Els Cors Muts. Són colles on, els que la formen, no canten. Si més no, no ho fan com els d’una coral. Es dediquen a fer desfilades pels carrers del barri amb un aire despreocupat i divertit, amb gresca a tope durant tres dies del mes de Maig. L’origen prové de quan els pescadors, un cop a l’any, per la segona Pasqua, sortien de cercavila amb el peix pescat i anaven pel pobles de la rodalia a intercanviar-lo per embotits, que repartien als veïns en retornar.

Els Cors Muts de la Barceloneta

Un apunt: la Barceloneta té dos noms, l'oficial, i un altre que és el d'Òstia. Molta gent anomena així al barri i no se sap per què ni d'on ve. Uns diuen que és perquè a la Barceloneta hi havia una porta de la muralla de Barcelona ("òstia" és porta en llatí). I uns altres afirmen que donat que al barri sempre han estat de gresca, quan es parlava dels que hi vivien deien que eren l'hòstia. No sabien escriure-ho bé, es van menjar la lletra h, i el barri de l'Ostia s'ha quedat.

Per xerinola, la Barceloneta es queda sola. Els Cors Muts que deiem abans no són les úniques colles que fan gresca: els Diables de la Barceloneta fan córrer a tothom, grans i petits, al ritme de timbals i escampant foc, un foc que no crema, un foc que és de festa, la de la nit de Sant Joan. I per tradicions, no diguem. Una d'elles, dedicada a la quitxalla, és la del Canó. Se celebra cada 29 de setembre, dia de Sant Miquel, i consisteix en els trets que fa un canó comandat per un personatge disfressat de Napoleó que dispara llaminadures. L'origen és confon en el temps. Es diu si va ser una idea d'un fabricant de pirotècnia del segle XIX, qui durant el Carnaval de 1876 va treure al carrer  un gran canó llençava dolços, coloms, nines i productes de la seva fàbrica. Com sigui, des de fa molts anys, i per la Festa Major, el Canó de la Barceloneta dispara obeint el crit de foc de Napoleó mentre fa explotar la metxa. Moment en el qual els que l'acompanyen cauen a terra ferits o morts. L'espant dura només uns instants: els ressuscita  els caramels que surten del canó.

 Napoleó ha disparat el Canó de la Barceloneta i la mainada s'escampa pel terra

Per Almirall Cervera (nom d’un marí gadità de quan la guerra de Cuba) creuarem carrers del barri. Com que estarem per la cursa no ens hi endinsarem. Si ho féssim ens trobaríem amb llocs singulars, com per exemple, en el del carrer de Sant Carles, a quatre metres del nostre pas, Can Solé, que va començar sent una taverna en el 1903 i ara és un dels restaurants reputats de Barcelona. O, al costat, la Casa del Porró que construïda el 1761, passa per ser una de les cases més antigues de la Barceloneta. O l’esplèndid edifici modernista de la Fraternitat, una cooperativa de 1916, molt activa fins la Guerra Civil, ara la biblioteca del barri.

I en acabar el carrer d’Almirall Cervera, arribant al Passeig Marítim (un altre plaer, córrer tan a la vora del mar), trobarem l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

L’arribada al Passeig Marítim la farem en pujada al final del carrer d’Almirall Cervera, l’única pujadeta de la cursa. I, de cop, apareixerà el mar a la nostra dreta. Quina meravella! Ens anirà bé la seva visió, la seva olor, la seva remor... El mar relaxa. I tot i que estem a les acaballes de la cursa i és quan toca accelerar el pas per poder fer la millor marca de la nostra vida (com sempre), ens anirà molt bé. Córrer amb el mar al costat no ho fem cada dia.

Mentre avancem pel passeig, anirem veient de nou les torres de l’Hotel Arts i la Mafre a la llunyania. Potser també hi veurem, si mirem a la dreta, els que juguen al Ta-ka-tà a la sorra de la platja, una pràctica esportiva que va néixer al Club Natació Atlètic Barceloneta fa més de cent anys. El Ta-ka-tà es una mena de tennis, on les raquetes són les mans. Originàriament s’anomenava “Va a la mà”, però es va imposar Ta-ka-tà, que és el so que fa la pilota al ser colpejada. Tak! Tak-tak-tak...fins que cau a la sorra. Les normes són senzilles. Només fan falta dues parelles de jugadors, una pilota de tennis, una cinta o una xarxa a 1,6 metres d’altura, un quadrat a la sorra de 6x6 metres i endavant. La pilota ha de passar per sobre de la xarxa i no es permet retenir-la amb la mà ni esmaixar-la cap avall. Guanya el primer que arriba a 40 punts, o a 60 quan és de competició.

Partit de Ta-ka-tà a la platja de la Barceloneta. Anys cinquanta

El Ta-ka-tà és una pràctica molt popular. Altres esports com el futbol, de la mà del C.F Bar eloneta, l'Atlàntic i l'Associació Esportiva, i fins i tot l'escacs amb el Barceloneta Escacs Club creen molta afició.    Però -ho hem dit- el barri  està molt lligat a l'esport de la natació. I de molt alt nivell. De les seves disciplines destaca el waterpolo. Bon moment de recordar-ho, ara que estem tan a prop de l'aigua del mar. Al barri hi ha clubs i jugadors que s'han endut lligues, copes mundials i jocs olímpics. Només cal dir que el primer partit de waterpolo, arbitrat per Bernat Picornell des de dalt d'una barca,  es va jugar al mar, aquí mateix, l'any 1908. En són clars exponents el Natació Barcelona i el Natació Atlètic-Barceloneta des de fa molts anys. 

A l’alçada del carrer d’Andrea Dòria girarem en rodó per tornar pel passeig, passant el començament dels carrers típics de la Barceloneta. En un d’ells, el de l’Almirall Aixada, hi va haver la molt reconeguda Escola del Mar, ara al Guinardó. Va ser fundada l’any 1922 en un edifici de fusta, amb la sorra i les onades a tocar. Dirigida per Pere Vergés, un pedagog il·lustre, ajudat per un grup entusiasta de mestres, era considerada un referent a Europa pels seus mètodes moderns d’ensenyament. Però una bomba, durant la Guerra Civil, va caure sobre l’escola i es va incendiar. No va quedar ni rastre.




Alumnes de l'Escola del Mar jugant a bàsquet al pati, a la sorra de la platja

A propòsit; en aquest carrer d’Andrea Dòria (que abans es deia de l’Alegria i no se sap perquè van canviar un nom tan bonic pel d’un almirall del segle XVI), més d’un es clava un ensurt quan veu, al pany de paret d’una casa just darrere de l’església de Sant Miquel, el Negre de la Riva, un mascaró de proa d’un vaixell del segle XVIII. Es diu que l’original (que està al Museu Marítim; aquest és una còpia) va ser trobat en un magatzem del Moll de la Riva fa més de cent anys. Es diu que antigament, a la Barceloneta, els pares el feien servir per espantar els nens petits, com si fos l’home del sac: “Compte amb el que fas o se t’endurà el Negre de la Riva”.

Avançant pel passeig, molts recordarem que,justament on estem, hi va haver fins a finals del segle XX els famosos Xiringuitos a tocar de la platja. Els Xiringuitos van ser un símbol de la Barceloneta fins que es van enderrocar per poder accedir fàcilment a la platja. Eren restaurants (la paraula no els defineix i caldria dir “casetes de menjar”) amb noms evocadors com el Quitapenas, el Salmonete o l’Escamarlà,que havien estat aixecats damunt de la sorra, inicialment amb quatre fustes, per poder menjar-se una bona paella i passar-s’ho d’allò més bé fent el mandra a la sobretaula. Una sobretaula que es veia amenitzada sempre per les cançons i les poesies del popular Bernardo, un personatge pintoresc que un bon dia, havent-se quedat a l’atur, va agafar una guitarra i se’n va anar a la Barceloneta a passar el platet després d’entretenir el personal. A les primeries dels noranta es va fer famós arran de la recreació del seu personatge com a "Palomino" a la tele.

 

El Bernardo, animador dels xiringuitos de la Barceloneta. Anys vuitanta

      

Pel passeig, poc abans d’arribar al final de la cursa, passarem pel costat d’una escultura moderna que crida l’atenció. Em refereixo a l’Estel Ferit, quatre cubs de ferro i vidre, desencaixats i apilats de manera desordenada. Va ser col·locada quan els Jocs del 92 i és un dels símbols actuals de la Barceloneta. L’autora, l’alemanya Rebecca Horn, diu que significa un estel caigut del cel; alguns afirmen que vol representar els xiringuitos, i uns altres asseguren que és una al·legoria als quarts de casa. Com sigui, he de dir que aquesta escultura, tot i ser d’art abstracte, m’agrada. Potser és perquè estem molt a prop de la meta.


L'Estel Ferit, popularment "Els Cubs de la Barceloneta"

I, en efecte, quatre passes més i haurem arribat a la Plaça del Mar, al Km 10 i final d’aquesta bonica cursa, on segur que haurem fet marca. I si no l’hem fet és igual: haurem gaudit de valent tot passant per llocs tan entranyables com els que ens hem anat trobant. Una cursa, per altra banda, que té una característica imaginativa que afegeix atractiu: el de poder córrer-la representant el teu barri.

                                                             

                                                           ----------o---------

Miquel Pucurull

Web Oficial de la Cursa: /http://www.correbarri.com/